El millor MBA: fes-te escolta!

... de Sergi Rovira

D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.

Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien  i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.

Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).

Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:

• el treball en equip,


• l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,


• la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,


• i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).

Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.

No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.

Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).

Una festa major retallada

... de Bernat Ferrer

Aquest any, la festa major no val res! El grup que porten no és de primera línia! El castell de focs només durarà cinc minuts! En comptes de tres obres de teatre, només n’han programat una! La quitxalla s’ha quedat sense la festa de l’escuma!

Expressions com aquestes, i moltes més, se senten aquests dies per les viles i ciutats del país. I no entenc per què.

No entenc per què..., perquè nosaltres cada any vivim la festa major amb tanta o més intensitat que la de l’any passat, retallades al marge. I com ho fem? Implicant-nos a fons amb la colla dels capgrossos, amb els balls, amb els castellers, amb la banda... Per a nosaltres, la festa major comença dies abans de la data oficial, enllestint tots els preparatius, i s’acaba hores després que l’últim petard del piromusical hagi posat el punt final a la celebració.

Creieu-me. Proveu-ho i parlem-ne al setembre. No diem que passeu absolutament dels actes programats per l’ajuntament i us n’aïlleu com a éssers asocials, però veureu que no tindreu temps per anar al concert perquè encara estareu gaudint de la cercavila que haureu protagonitzat. Veureu com l’arribada dels gegants a l’ajuntament és un moment màgic, com vibrareu perquè l’assaig obert sigui un èxit, com guardareu els dracs per l’endemà amb molta cura, com us emprenyareu perquè se us ha trencat l’espardenya, com comentareu l’actuació amb la colla, com se us il·luminaran els ulls quan el nebot encengui la primera carretilla, com us embenareu el dit perquè us l’hauran picat amb el bastó, com...

És d’allò més fàcil queixar-se i dir que l’ajuntament només retalla. Indigna’t i implica’t, ja sigui en les entitats que donen vida a la festa, ja sigui aportant-hi saba nova.

Entenc perfectament que la cultura popular potser no t’interessa ni el més mínim. D’acord. Llavors, pren com a exemple el programa d’actes del col·lectiu juvenil igualadí La Collanada: farts de tenir una festa major que no els convencia, joves igualadins van empescar-se tot un seguit d’activitats innovadores respecte les del programa oficial i les del programa tradicional, creant una veritable festa major complementària a la que hi havia fins llavors, però no pas alternativa ni oposada –la popularíssima Operació Cigró, la cursa portant una síndria, la cursa de nadons, el vermut popular més la carmanyolada posterior, l’elecció de l’hereu i la pubilla de la festa...–.

És clar que..., buf. Ara que hi penso, tot plegat és una feinada. És molt més còmode criticar. Fes, fes. Queixa’t, queixa’t... Mentrestant, nosaltres anem passant, eh! Que tenim feina i la fem de bon grat!