14 de febr. 2011

La Guàrdia Civil decideix què és una festa tradicional a Catalunya

... d'Antoni Moliné, president de la Coordinadora de Trabucaires de Barcelona


No és la primera vegada que la Guàrdia Civil prohibeix que grups de trabucaires puguin participar plenament en una festa popular, emparant-se en una legislació ambigua i que cal modificar profundament. El darrer fet s’ha donat amb motiu de la Festa Major de la Mare de Déu de la Gleva (Les Masies de Voltregà, Osona).



Les associacions de Miquelets de Catalunya i la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya han rebut una denegació d'exhibició de salves de pólvora disparades amb trabucs. Aquesta negativa s’ha produït després de demanar la pertinent autorització administrativa a la Delegació del Govern espanyol a Catalunya per a poder actuar en la commemoració dels fets de La Gleva de 1714.

La subdelegada del Govern espanyol a Barcelona, Montserrat Garcia Llovera, ha emès un comunicat d’on es desprèn que segons el reglament d'armes és la "subdelegada" qui ho autoritza, però es basa en l’informe d'un funcionari –un número de la benemèrita–, que decideix en base a l'article 107 del Reial Decret 137/1993 de 29 de gener. Aquest article aprova el reglament que permet la possibilitat d'utilització d'armes d'avantcàrrega en llocs públics en casos de festes tradicionals. El més greu és que l'article 107 no defineix què es considera festejo tradicional i què no. Per tant, la subdelegada del Govern espanyol es refia del criteri d'un Guàrdia Civil per decidir què és una festa tradicional a Catalunya i què no.

No es tracta pas d'un fet aïllat. El problema va començar el 10 de desembre, quan es va prohibir l’actuació de la Colla de Trabucaires de Castellar del Riu (Berguedà). La causa va ser l’informe del comandante de la Guàrdia Civil de la caserna de Sant Andreu de la Barca, el qual va manifestar amb fatxenderia que festes tradicionals catalanes com l’arribada del Patge i els Reis de l’Orient no son “festes tradicionals”.

Els grups de cultura tradicional, com els Miquelets i els Trabucaires, ja són de per sí una expressió cultural tradicional i se n’hauria de garantir l’autorització. A més, els actes de commemoració s’emmarquen entorn al Santuari de la Mare de Déu de La Gleva, on van ser assassinats a traïció 120 soldats austriacistes pels borbònics després d’haver-se rendit.

7 de febr. 2011

5 motius per a creure en el Fòrum Social Mundial

Article d'Oscar Mateos publicat al bloc del Centre d'estudis Cristianisme i Justícia


1. El Fòrum Social Mundial (FSM) és un espai consolidat. En els seus 10 anys de vida, l’FSM ha aconseguit erigir-se com un espai de referència en el que moviments socials de tot el món articulen denúncies cap als efectes del sistema neoliberal (ecològics, socials, democràtics, etc.), comparteixen experiències de les seves estratègies i resistències, i discuteixen sobre possibles alternatives al sistema. Darrere de la idea de que “Un altre món és possible” hi ha propostes polítiques i econòmiques concretes, amb caràcter local i global, que plantegen una lògica diferent a l’actual, posant els drets de les persones i els pobles al mig del debat. És cert, l’FSM ha perdut rellevància i transcendència mediàtica. També ho ha fet el seu antagònic Fòrum Econòmic Mundial celebrat tradicionalment a Davos (Suïssa). L’explicació pot ser doble: mentre que la lògica mediàtica ha condemnat l’FSM a un cert ostracisme (tot i que a principis de la dècada les reunions a Porto Alegre podien ocupar nombroses pàgines), també l’FSM ha experimentat certes divisions internes en com aquest espai podia seguir concitant l’atenció tant de moviments socials com de mitjans de comunicació i altres actors polítics i socials. Però la nau va, i prova d’això són les milers de persones que viatjaran a Dakar en aquests dies.

2. L’FSM és un espai heterogeni i plural. Encara que per alguns aquest fet podria haver-li restat capacitat d’articular propostes unitàries, el cert és que la diversitat sobretot li dóna una gran credibilitat. Les trobades de l’FSM no plantegen solucions maniquees ni pamfletàries. La diversitat de moviments socials, sindicats o ONG fan que des de diferents sensibilitats, amb discrepàncies i moltes vegades amb punts de vista oposats, es vagin teixint discursos que, això sí, apunten en una direcció contrària al del sistema neoliberal actual. I aquest és el gran potencial del Fòrum. Encara que el full de ruta pugui ser en ocasions difícil de consensuar, l’agenda de partida és inqüestionable: més equitat en un món cada vegada més desigual (tant al nord com al sud) i sostenibilitat, en un planeta que es dirigeix cap al ecocidi .

3. L’FSM i els diferents fòrums regionals i locals que han tingut lloc en l’última dècada han estat revulsius. La històrica manifestació contra la guerra de febrer de 2003 es va gestar precisament en els fòrums socials previs a aquesta data. Aquí, els diferents moviments socials van tenir la capacitat d’articular la que per a alguns ha estat la major protesta col·lectiva de la història, 100 milions de persones que de manera simultània van dir “no a la guerra” i no a una manera determinada d’entendre el món. Aquest fita històrica és gràcies al Fòrum social, i lluny de representar un simple galó en el seu historial, és la prova de que l’acció col·lectiva per construir un món més just i sostenible és possible.

4. L’FSM és una iniciativa esperançadora. Enmig d’un clima en què s’ha acceptat fins a cert punt un dogma que assegura que no hi ha altra manera de fer les coses (retallada d’alguns drets socials, primacia dels mercats en detriment de la capacitat de decisió de governs suposadament sobirans, etc.), l’FSM vol reivindicar que la història diu tot el contrari. Han estat els moviments socials al llarg de la història, la seva capacitat de reivindicar millores i aconseguir conquestes socials, els que han fet que un altre món hagi estat possible i sempre una mica millor a l’anterior. Qui afirmi que les mesures implantades pels governs europeus -ue ens exposen a una involució social i democràtica de les nostres societats- són l’única de les respostes possibles, no té en compte ni la història ni la capacitat dels éssers humans a imaginar, somiar i articular alternatives. L’FSM vol reivindicar que no és “la fi de la història” com molts han pronosticat (i com el poble egipci o tunisià, de manera emocionant, ens estan demostrant en el cas de Mubarak i Ben Ali), sinó un punt d’inflexió en el que lo social pot prevaler per sobre dels interessos individuals i de la capacitat de decisió i influència d’uns pocs.

5. L’FSM és necessari en el context d’aquesta crisi històrica. En una conjuntura en la qual nombroses persones estan empitjorant les seves condicions de vida (increment de l’atur, augment de la pobresa i l’exclusió social, etc.), en què la desafecció política creix i les solucions populistes (moltes vegades de caràcter xenòfob) s’erigeixen en perillosa alternativa, en què els governs semblen ridículament noquejats per uns mercats capaços de condicionar les polítiques socials i d’apallissar les conquestes socials de moltes societats o en què les solucions adoptades afavoreixen a aquells que van tenir una enorme responsabilitat en l’origen de aquesta crisi, Dakar, el Fòrum Social Mundial, és un espai imprescindible per prendre aire, per agafar impuls, per cridar ben alt i, sobretot, per teixir xarxes, propostes i estratègies de l’altre món que és possible, d’aquest que de vegades de manera invisible ja existeix (en les lluites de les organitzacions camperoles brasileres o en les dels treballadors de les fàbriques de l’Índia) i de l’altre que volem que sigui. Un món que des de Dakar volem reivindicar amb força.


Més informació:
Article publicat per Cristianisme i Justícia sobre el Fòrum Social Mundial de 2007, celebrat a Nairobi (Kènia).

2 de febr. 2011

Treballar en xarxa, ens ho creiem?


Fa uns dies vaig participar en una activitat de voluntariat ambiental a Collserola. Més enllà d’altres consideracions, em va fer l’efecte que la convocatòria no havia tingut gaire èxit (ep!, això no vol dir que després no es fes una bona feina; al contrari). No vaig fer un recompte precís, però com a molt hi havia una trentena de persones, bona part de les quals ja tenien alguna vinculació prèvia amb l’organització convocant o amb l’indret.


Curiosament, en acabar la jornada, vaig enxampar sense voler una conversa entre dues persones veteranes de la cosa que es felicitaven per la quantitat de gent aplegada. Ja veieu com de diferents eren les seves impressions i les meves!

Per completar el dibuix, quan arribava al lloc de l’activitat vaig coincidir amb un grup d’escoltes que anaven d’excursió per la zona. En un primer moment vaig tenir la impressió que també eren allà per la mateixa raó que jo, però de seguida van desviar el seu camí i van anar cap a una altra banda. No em vaig poder estar de pensar que hauria tingut tot el sentit del món que aquell dia s’hagués establert una bona connexió entre el món de l’educació en el lleure i el del voluntariat ambiental.

Tot plegat em va fer pensar en aquest mantra que tan sovint repetim sota la denominació de treball en xarxa. Com en tantes altres coses, en parlem més que no pas en fem, i també com en molts altres casos, ens costa de veure que si no ho incorporem a la nostra cultura organitzativa és molt difícil que se’n derivin beneficis rellevants i sostenibles a mig termini.

En un context en què tantes entitats tenen dificultats per obtenir recursos de tota mena i, no ho amaguem, sovint competeixen entre elles per aconseguir-los (finançament, voluntariat, etc.), es fa del tot necessari incorporar una pregunta als nostres protocols de treball: amb quines altres entitats hauríem de desenvolupar cadascuna de les iniciatives que ens plantegem, pensant en assolir més impacte, en reduir l’esforç per arribar al mateix objectiu i en transversalitzar socialment els valors d’uns i altres?

Ens animem a descobrir les possibilitats d’aquest oceà blau?