... d'Oriol Illa
Si pogués resumir quines són les principals motivacions per les quals hauria de vetllar un govern en relació amb la població, en destacaria tres: el benestar, la cohesió social i el progrés. Aquests grans reptes, compartits per la majoria com a objectius universals, són de naturalesa heterogènia i requereixen de diferents tipus de recursos –humans, materials, institucionals...-. Però si bé aquests reptes són diferents i tenen implicacions socials i econòmiques que els singularitzen, hi ha un element a tots tres que els és comú: la planificació. En cap d’ells hi pot haver marge per a la improvisació, ni per a l’espontaneïtat.
El benestar, la cohesió social i el progrés, són fites que s’aconsegueixen desplegant polítiques sostingudes en el temps, amb importants dotacions pressupostàries i amb un seguiment i execució d’un cos de professionals capacitat per dur-les a terme. En aquest llarg trànsit cap a una societat forta, l’educació s’erigeix com a vertebral. Sobre ella recau gran part de l’èxit o fracàs d’una societat. I dins l’educació tenen especial importància les polítiques de joventut –aquí n’excloem l’escola i la família-. La joventut és un concepte indeterminat i imprecís però del tot imprescindible en la nostra societat. La joventut és el mirall on es reflecteix com serà el nostre futur.
Fa 10 anys es va elaborar el primer Pla Nacional de la Joventut (PNJ) amb uns resultats francament bons. Els canvis de govern i els diferents responsables que ha tingut la Secretaria General de la Joventut, no han estat inconvenients per, des del matís i la diferència, assumir com a propi un projecte que transcendia conjuntures. El principal èxit del PNJ ha estat, justament, que és un acord nacional.
Amb el segon Pla Nacional de la Joventut 2010-2020 es torna a repetir l’èxit de la recepta que el va fer un projecte pioner en els Governs de la Generalitat. Després n’han vingut d’altres més complexos i, segurament més importants, com el Pacte Nacional per l’Educació, el Pacte Nacional per a la Recerca i el Desenvolupament, el Pacte Nacional d’infraestructures, etc. Però el PNJ va crear escola, i ho va fer, com ho torna a fer ara, sent fidel al diàleg, a l’acord i consens entre totes les parts implicades.
Un pla és nacional, quan les polítiques que es despleguen són fruït de la concertació social, és a dir, que hi ha participació dels diferents agents –govern, administració local, entitats i organitzacions de la societat civil, ciutadania...-, que l’acord és integral – o interdepartamental en terminologia de l’administració- i que té incidència social –que incideix directament en la quotidianitat d’un nombre rellevant de persones-. Les polítiques de joventut són polítiques socials que defineixen el futur. És durant la joventut que els individus adquireixen habilitats, forgen actituds i incorporen experiències. Molts dels valors d’una societat o la mancança d’ells s’encunyen durant la joventut. Invertir en ella, és garantir cohesió social i progrés.
