Que una nevada col·lapsi el país no és habitual, però és una cosa que ha passat altres vegades. Que la nevada deixi destrosses arreu del país no passa cada setmana ni cada mes, però n’hem vist de molt pitjors. En canvi, sembla que la darrera nevada hagi estat la pitjor de totes, un daltabaix únic i s’acaba dient que som un país del tercer món. Bé doncs, en un país del tercer món no tenen llum cap dia de la setmana, ni l’esperen, per tant, la comparació no val.
Ens hem fet rics, però no sabem digerir-ho. Som nens malcriats, amb drets i sense deures. Ara ens sembla que no poder dormir una nit a casa nostra és un daltabaix i el responsable és el govern. Hem d’assumir que com més rics siguem i més infraestructures tinguem més destrosses podem patir davant d’un fenomen extrem.
I si ens trobem que no ens ve a treure a ningú de casa què farem? Ens estarem eternament queixant-nos, no, oi? Doncs val la pena fer-ne una oportunitat i aprendre com podem començar a construir un país adult, on tothom assumeixi que davant de fenòmens extrems tots som responsables. Cap govern d’enlloc pot fer-se càrrec de totes les necessitats dels ciutadans; és al contrari, en els llocs on pateixen fenòmens atmosfèrics adversos habitualment, fins i tot als països més rics, tothom entén que cadascú s’ha de responsabilitzar dels seus actes (i no entorpir el funcionament general, per exemple, agafant el cotxe quan no es pot circular) i ha d’ajudar a tothom qui pugui (allotjant gent a casa, facilitant roba, abric, menjar,...).
Sobretot haurem de fer-nos grans perquè els fenòmens extrems van en augment i els recursos disponibles no poden créixer gaire. A més, això no ho podem fer individualment, per tant, haurem de ser els ciutadans qui ens coordinem, ens organitzem i sapiguem què hem de fer i amb qui ho hem de fer en casos extrems. Hem de fer créixer la dimensió comunitària, però no multiplicant les activitats, sinó sabent que estem preparats i ja tindrem ocasions per haver de reaccionar i comprovar que som capaços de respondre.
I aquest és un gran avantatge, perquè en la mesura que ens fem grans i sapiguem ser autònoms (que no vol dir anar per lliure, sinó ser molt més interdependents) i coordinar-nos, descobrirem que això no és només per a situacions excepcionals, sinó al contrari, és per al dia a dia: no hem d’esperar que l’energia ens la subministrin com el biberó d’un nadó, sinó que podem produir energia, que l’aigua la podem aprofitar de la pluja, que podem produir aliments, ... vaja, podem ser autònoms, és a dir, grans.
Fotografia extreta de la galeria de CecileManel
Jaume Albaigès
Said
Hi estic ben d'acord, Sergi. Tendim a una societat altament individualitzada on prescindim de les xarxes socials tradicionals perquè donem per descomptat que l'Estat ens ho ha de resoldre absolutament tot. Alhora, però, no volem pagar més impostos i els actuals ja ens semblen abusius. Segurament hi ha moltes coses que es poden fer millor a nivell de govern i d'administració pública, però és molt necessària una certa introspecció personal, segur.
Roger Buch
Said
Sergi,
suposo que et refereixes a quan la gent es queixava la mateixa tarda de divendres i no pas a l'apagada on sí que hi ha responsabilitats. A part d'això comentar que sovint s'ha parlat de què passaria si passés alguna cosa grossa de veritat com un terratrèmol com el de xile o haiti. Com reaccionariem? Com juga aquí el concepte de Capital Social? reaccionariem amb cert ordre i sentit de comunitat?
Marta
Said
Totalment d'acord. Apretem un botó i s'encèn la llum sense més explicacions, com per art de màgia. No sabem com però la llum s'encèn i quan no és així, llavors arriben els problemes i truquem a algú perquè ens ho solucioni. Però i si ens interessèssim (i eduquèssim als infants) per saber quins són els mecanismes que serveixen perquè la llum s'encengui? Com funciona i perquè funciona tot el que ens envolta? I si educar-nos en l'autogestió de la vida comunitària fos tan o més important que saber-se les taules de multiplicar? No si val que un dia a hora de tecnologia de 5è de primària ens ensenyin com funciona una bombeta. No ho recordarem. Només ho recordarem si quan se'ns espatlla ens hi fixem en com ho s'arregla. Ens interessem. Aprenem. Ho instal.lem. Ho ensenyem.
Massa sovint truquem a un especialista perquè ens arregli un problema amb l'electricitat que potser és tant absurd que en un moment ho solucionaríem si tinguèssim les eines necessàries. I aquestes eines no són només martells, cables i guants, si no la simple curiositat i interés de saber com funciona el nostre entorn. De poder-hi intervenir. I és que no només no tenim cultura comunitària, si no que no tenim educació en l'autogestió de la nostra propia vida, ni tant sols la individual. Sí, som immadurs i dependents. I estem tots tan especializats que si no prenem consciència de comunitat i les grans infraestructures s'ensorren sigui pel motiu que sigui...ens ensorrarem amb elles.
Sergi Rovira
Said
Gràcies pels comentaris. D'entrada, vull dir que jo vaig escriure el post pensant en els primers dos dies. El que ha passat a Girona és una altra qüestió molt diferent. Sobre les propostes de la cultura comunitària, vull destacar que, per mi, són dues dimensions, per una banda, cal fer créixer la dimensió comunitària i tenir-la entrenada (per qualsevol daltabaix que ens puguem trobar com a Xile o Haití o altres), tot i que també cal que dir que en situacions límit som capaços de treure el millor de nosaltres.
Per altra banda, jo crec que hem de pensar en més enllà i assumir, com a comunitat, noves parcel·les i, per a mi, una de crítica és l'energia. No podem canviar el sistema en una setmana, ni un mes, però hem de provar coses noves; podem, tots, ser productors d'energia a petita escala, per exemple, i empènyer el canvi.