Per què no s’assolirà un acord sobre el canvi climàtic a Copenhaguen?

... de Sergi Rovira

El procés de les Nacions Unides per assolir un acord que permeti fer front al canvi climàtic s’ha encallat a Barcelona. Però, per què?

El 2007, a Bali, es va fer un “full de ruta”, el Pla d'Acció de Bali, que havia de dur a un marc d’acord aquest desembre a Copenhaguen. Aquests dos anys s’han fets debats de fons (es busca una visió compartida) i s’ha parlat de moltes qüestions tècniques; però, en realitat, en el moment que s’ha plantejat seriosament quin document havia de resultar d’aquest procés, les negociacions han entrat en un punt mort. Les raons són molt concretes: a ningú (es pot llegir a cap Estat) li interessa arribar a l’acord que necessitem.

M’explico. La lectura que han fet els mitjans és que Estats Units han bloquejat un acord, però és una veritat a mitges. Tothom hi ha posat de la seva part. Per una banda, als polítics dels Estats rics o amb cert benestar no volen haver d’explicar als seus votants les renúncies que caldrà fer i les ingents quantitats de diners que s’hauran de pagar per fer front al canvi climàtic (es parla de l’1% del PIB mundial, és a dir, un dineral). En aquest grup, només un petit nombre d’Estats de l’Europa Occidental estan disposats a fer alguns canvis (en el millor dels casos arribar a un 30% de reducció del 10% de la població del món, un 10% que emet molt, però no deixa de ser una fracció molt petita).

Per altra banda, els Estats en desenvolupament que van creixent, amb Xina i l’Índia al capdavant, no estan disposats a implementar cap política que limiti o freni el seu creixement. En poques paraules, el plantejament és molt senzill: “vosaltres, els rics, us heu desenvolupat, doncs nosaltres ens desenvoluparem i després parlarem d’aturar les emissions” . En darrer lloc, els Estats més pobres només poden mirar de recollir engrunes que els permeti adaptar-se mínimament als efectes del canvi climàtic que patiran. Fins i tot, sembla folklòric que els Estats insulars puguin desaparèixer.

Explicat de forma tan breu es perden tots els matisos, però l’important és el context: tots seguim en un paradigma de creixement econòmic i això, ara com ara, és absolutament antagònic amb frenar el canvi climàtic.

Si a Copenhaguen es vol arribar a alguna mena d’acord només es pot assolir per la via de la pressió de la societat civil, però una pressió com no hem conegut fins ara.